Eperanza Aguirre, la maga; no us ho perdeu

Ahir la Sra Esperanza Aguirre va sortir a la palestra amb un comentari incendiari sobre les aficions catalanes i basques. És tant fàcil fer crispar amb poca-soltades als mèdia, els encarregats llavors de caldejar l'ambient entre la gent... I ella ho sap.

En qualsevol cas, la líder madrilenya sembla tenir moltes coses per amagar, per exemple d'on surten les factures que ella, i altres presidents autonòmics del PP, es varen treure de la màniga el divendres passat a les 11h de la nit, quasi en silenci i com si no passés res!

-Passar d'un 8.5% de dèficit a un 8.9% (cap a 5.000 milions d'euros) no afecta massa els comptes de l'Estat, simplement confirma que estaven molt pitjor del que havien anunciat els socialistes- S'atreví a dir el Sr. Rarjoy (no són paraules literals)

No segueixo massa el que diuen els mèdia, està ple de pallassos i queixala-cigales. Ara bé, amb aquest cas va ser diferent. Entre els mitjans de comunicació hi vaig apreciar dues tendències clares: uns deixaven de banda el tema com si no passés res (La razón, el mundo, ABC, etc), els altres s'escandalitzaven del que havia passat -Com era possible que haguessin amagat deutes- Exclamaven indignats aquests darrers.

A part de la tristesa, un dels sentiments més molestos, estúpids i perillosos és la INDIGNACIÓ. Ja sé que està molt de moda, però se m'en fumen les modes -Que 4 idiotes mediàtics hagin posat de moda la indignació no refuta que es tracti d'un sentiment que cal evitar, digerir i superar per tirar endavant, igual que la tristesa. Certament, en educació emocional estem encara a la prehistòria i en la superstició.

Bé, doncs, segurament sigui la indignació que ha generat aquesta notícia el que no deixa veure clar què ha pogut passar realment amb aquestes factures. Us penseu que en veritat les havien amagat? De moment, deixeu-me riure...

Potser m'equivoco, s'hauria d'investigar a fons per confirmar-ho, però tinc raons (tot seguit s'exposaran) per sospitar que aquí ha passat una altra cosa ben diferent. Diria que aquí s'ha produït un joc de mans digne del mateix David Coperfield.

La meva tesis és la següent:

Les factures que ara han aflorat del 2011 i que suposadament havien sigut amagades en realitat no corresponen a costos del 2011, sinó dels primers mesos del 2012!!!

Tinc la impressió que han forçat a proveïdors a facturar retrospectivament, com si els serveis prestats durant aquest començament del 2012 l'haguessin prestat, de fet, durant l'any 2011.

És cert que un joc de mans com aquest comporta alguns problemes comptables, però no crec que el PP hagi tingut masses mal de caps i impediments per dur-ho a terme, sobretot en un país com el nostre on uns pocs (entre els que hi han els "mandamàs" del PP), fan i desfan una mica el que volen.

Què s'aconsegueix amb aquest joc de mans:

a) Es traspassa deute dels primers mesos del 2012 (Gener, febrer i març) al 2011 i per tant, de segur que el 2012 el deute d'aquestes comunitats baixarà en picat de forma sorprenent -Com pot ser això!?- Exclamarà llavors tothom sorprès, sobretot després de veure com les retallades d'aquestes comunitats potser tampoc eren tant bèsties com per rebaixar el deute que tenien en el 2011.

b) Ara el govern espanyol pot confirmar de ple que el 2011 va ser molt pitjor del que es pronosticava (recordem que es parlava d'un 6%) i per tant, semblarà que les draconianes exigències de correcció del deute que Europa va reclamar a començaments d'any per Espanya siguin pràcticament impossibles d'assolir amb un deute del 8,9%. Però com que un valor considerable del deute d'aquest any ha sigut encolomat a les comptes del 2011, en realitat serà molt més fàcil assolir les exigències europees i per tant, el govern espanyol donarà una imatge casi heroica: d'haver aconseguit el que semblava impossible. Lògicament els mercats ho aplaudiran, perquè de vegades també se'ls pot enganyar.

c) Si les factures que s'han presentat són d'empreses públiques això implicarà un augment del benefici d'aquestes empreses en l'exercici del 2011. Què vol dir això? Que en principi aquestes empreses tenen més valor si es volen privatitzar durant aquest any. El govern pot exigir més diner als compradors.

d) Si  algú de vosaltres se li acudeixen més beneficis que se'n extrauran d'aquest tripijoc pot contribuir.

Quines raons em fan sospitar això?

1) Els polítics són molt simples. El govern no ha pogut dissimular de cap manera que aquesta augment del deute li va la mar de bé. No! no ho han tractat amb indiferència perquè eren comunitats del PP, sinó perquè els hi va de conya. Si realment aquesta ocultació hagués reportar algun mal de cap al govern central el malestar entre ells s'hagués notat d'alguna manera, com ja ha succeït d'altres vegades.

2) La sra. Aguirre no sap callar ni que l'estovin. I el dilluns mateix, en referència a l'ocultació de les factures, ja gallardejava que gràcies aquest "acte de transparència" la comunitat de Madrid aspirava a tenir un dèficit 0 per aquest any. De fet, va confessar que el dèficit de madrid durant el 1º quadrimestre era ja del 0%. Economistes i periodistes preocupats per l'ocultació de factures no ho entenien i s'ho prenien com una fanfarronada; alguns, com el Sr. bernardo (economista de no sé on, crec que d'Esade) mostrà clarament la seva incomprensió per les paraules de la Sra. Aguirre quan digué -No entenc perquè reconèixer un major deute implicarà que aquest any es retalli més!? S'ha de veure això- (No és literal). Però des dels meus pressupòsits, el que va dir Esperanza Aguirre no pot ser més clar i entenador.

3) Els polítics espanyols, especialment del PP, han demostrat de forma sobrada ser uns cràpules, uns poca vergonyes, uns estafadors, uns pirates... Haver fet això, per ells, és un joc de nens petits.

Conclusions

En fi, no vull acusar a ningú, només apunto les meves sospites davant d'accions que no em quadren gens ni mica. Potser m'equivoco, ho repeteixo; això només es podria confirmar o refutar si s'obrís una investigació a fons, cosa que aquí Espanya no es farà. I el PP ho sap.

De totes maneres no puc deixar de riure quan penso amb les paraules del molt honorable Artur Mas quan s'assabentà de la suposada ocultació de factures -Ja m'ho pensava- Exclamà. Em sembla que el Sr. Mas és un pobre home que encara no sap de què va la política espanyola. 

En fi, què en penseu vosaltres?

 

La paradoxa de Yablo

Acabo de trobar el que es coneix com a paradoxa de Yablo. No en sabia res. Yablo, un filòsof del MIT (EE.UUU), volia demostrar que les paradoxes no venen condicionades per l'autorreferència i considerà que n'havia trobat la prova. La prova era la següent: imagineu que tenim una llista d'infinites frases numerades, i totes les frases diuen el mateix: "Totes les frases següents són falses".

Així que tenim més o menys la següent llista, que sembla ser més un càstig de col·legi que no pas un problema lògic:
 1. Totes les frases següents són falses
2. Totes les frases següents són falses
3. Totes les frases següents són falses
4. Totes les frases següents són falses
5. Totes les frases següents són falses
6. Totes les frases següents són falses
                            .
                            .
                            .
                            .  


 Bé doncs, el Sr Yablo ens ensenya que ens trobem davant d'una paradoxa ja que si agafem la frase 3 (o bé la 1 si volem, tant és), per exemple, i la considerem vertadera, llavors les frases següents 4, 5, 6 ... han de ser necessàriament totes falses. Ara bé, senyala el filòsof americà, si les frases 4, 5, 6, 7... fins a l'infinit són falses llavors al mateix temps han de ser vertaderes!!! Ja tenim doncs, la paradoxa.

 I si de bones a primeres considerem la frase 3 com a falsa, llavors apreciem que la frase 4 també és falsa, i la 5 i la 6, etc Totes són falses!!!! Fet que implica, sorprenentment, que les frases 3, 4, 5, 6 etc siguin vertaderes. I ja tornem a xocar amb la paradoxa!!!

En definitiva, ens trobem davant d'una paradoxa i el més important: segons Yablo no és autorreferent (circular) ja que cap frase de la llista fa referència a sí mateixa.

 Durant els darrers 25 anys hi ha hagut, es veu, cert debat al respecte de l'autorreferència d'aquesta paradoxa. Què en penseu vosaltres?

Des del meu parer:

* Primer de tot cal destacar que una frase és autorreferent: a) si pren sentit (significat) per sí mateixa, com en A=A b) si pot jutjar-se com a certa (es demostra) o falsa (es refuta) per sí mateixa.

 * Un conjunt de frases que no són autorreferents poden generar un sistema autorreferent quan: a) les frases es fan referència unes a les altres b) quan les frases fan referència al significat global del sistema.

 En aquest sentit, si bé resulta obvi que la frase "totes les frases següents són falses" no és paradoxal per sí mateixa, ja que ni és certa ni falsa per sí mateixa. De fet, es tracta d'una frase que fàcilment genera un sistema explicatiu autorreferent, és a dir, qualsevol frase que se li adjunti adquirirà un valor de falsedat i per tant, es generarà un sistema lògic amb un valor de veritat propi. Per exemple:

 1. Totes les frases següents són falses
 2. El cel és blau
 3. m'agraden els canalons
 4. 2+4=6

Acabem de construir, doncs, un sistema explicatiu que és fals ja que la frase 1º ve refutada per les frases 2º, 3º i 4º.

D'altra banda, cal destacar que el sistema explicatiu que presenta el Sr. Yablo en forma de llista infinita és molt curiós: consisteix en referenciar frases idèntiques entre sí, com si fossin entitats diferents. O sigui, és com si les frases de Yablo es fessin referència a sí mateixes sense ser les mateixes frases... i a més tenen la peculiaritat de negar-se!!! En aquest sentit es com si jo negués el que diu algú diferent de mi però que diu exactament el mateix que dic jo, o sigui, que nega el que diu una tercera persona, que també diu el que diem els dos, o sigui, que nega el que una quarta persona diu...

Sí, es tracta d'un joc lògic curiós, però ves per on jo sí que hi veig alguna mena de circularitat o sigui, d'autorreferència; almenys la flairo. Potser l'anomenaria: una metacircularitat.

la crisis, les estafes i els diners virtuals

Davant de la crisis actual una de les preguntes freqüents entre la gent que es preocupa per aquest tema és: on han anat a parar tots els diners que s'han fet durant anys? Qui se'ls ha quedat?
No sóc cap especialista en economia, però m'agrada conèixer les coses. I aquest és un tema que des de fa temps m'interessa.

Abans de res cal destacar que hi han dues maneres de generar riquesa en un país. I això és desconegut per la majoria de la gent.

1) La velocitat del diner. Amb un bitllet de 10 euros es pot generar en un període breu de temps una riquesa de centenars d'euros. Imaginem que tinc un bitllet de 10 euros i l'utilitzo per pagar el menú de dinar d'un restaurant. El del restaurant, minuts després que jo hagi pagat, utilitza el "meu" bitllet per pagar les verdures que un jove repartidor li porta per aquesta tarda preparar el sopar. El repartidor, després de deixar les verdures al restaurant i cobrar, para a la gasolinera per emplenar el dipòsit de la seva furgoneta i utilitza el "meu" bitllet de 10 euros per pagar. El de la gasolinera, minuts més tard, utilitza el bitllet de 10 euros per donar canvi a una dona. La dona, amb el bitllet de 10 euros va al supermercat a mitja tarda per comprar 4 cosetes que necessita i empra el "meu" bitllet" per pagar. Aquí tenim, doncs, una cadena econòmica plausible on els "meus" 10 euros inicials han generat després de 3 o 4 horetes una riquesa de 50 euros.

Utilitzar la velocitat del diner per generar riquesa no ha estat, certament, el mecanisme més utilitzat al llarg de la historia, si bé ja els atenesos de l'època de Pèricles l'utilitzaren amb plena consciència. En un món com el de l'antiguitat on la quantitat de diner era directament proporcional a la quantitat d'or i plata que tenia un individu o un país, ja que per fer monedes s'utilitzava precisament l'or i la plata, era evident que la riquesa venia precisament limitada per les possessions en metalls preciosos que un tenia. Només es podia encunyar més moneda si es posseïa més metalls preciosos per elaborar-la. Per tant, noves explotacions mineres o bé noves conquestes eren la única fórmula d'augmentar i fer créixer les riqueses d'un individu (un rei) o un Estat, com Roma per exemple. Sempre, és clar, es podien fer més monedes devaluant-la, o sigui, utilitzant metalls més barats per elaborar-la, com el llautó, tal i com ho va fer Roma durant la seva decadència. Però aquest sistema sovint comporta més perjudicis que beneficis.

Com ja he dit, els Atenesos varen descobrir que una forma de crear més riquesa de la que sembla venir delimitada per les possessions de metalls preciosos que un té és a través de la velocitat del diner, o sigui, fomentar el comerç, l'intercanvi de productes: No en va els atenesos foren dels primers d'establir lleis per tal de regular i minimitzar l'usura, o sigui, l'acumulació de diners. Una d'aquestes regulacions fou, precisament, obligar a fixar un baix interès pels qui prestaven els seus diners. De fet, els atenesos descobriren que fomentar la circulació de diner era una manera de democratitzar la riquesa, és a dir, era una manera de fer reflectir la participació dels ciutadans en la riquesa del país. Els Espartans, en canvi, pensaven de forma molt diferent, tant política com econòmicament.

En aquest sentit, fa molts anys em va impactar llegir un vell llibre d'economia (dels anys 70) que assegurava quelcom xocant: si s'aconseguís fer moure un bitllet de 1 dollar a la velocitat de la llum a través dels estats units, al cap d'un segon aproximadament aquest retornaria a les nostres mans. Això implicaria que generaríem 1 dollar per segon, o sigui, 60 dollars per minut... 3600 dollars per hora... 86.400 dollars per dia... 2.592.000 dollars per mes. Òbviament, però, a final de mes els nostres beneficis serien 0 dollars; però hauríem fet bullir l'olla que dona gust.

2) La emissió de diners. Aquesta és l'altra forma de generar riquesa en un país. Certament ha quedat molt lluny allò d'encunyar monedes utilitzant metalls preciosos. A partir del s.XVIII i XIX es va introduir el pagaré, o sigui, el bitllet. Es tracta d'un tros de paper emès pels bancs centrals dels paisos. En un principi aquest paper servia per certificar que al seu propietari li pertanyia certa quantitat d'or o plata. Per tant, entregant aquest pagaré o bitllet el banc certificava que s'entregaven certa quantitat d'or o plata. D'aquesta manera s'agilitzava el comerç.

Cal recordar que l'ús de l'or i plata en l'emissió de diner ha estat la tònica general en la història de l'economia. Durà fins la crisis dels anys 70. Per aquesta època l'economia s'havia industrialitzat profundament i el sistema comercial havia adquirit tant de poder que VALORAR la riquesa d'un país a partir de les seves reserves d'or, plata i altres metalls preciosos resultà inadequada, per no dir deficient. L'or va deixar de ser el sancta sanctorum de l'economia, el pilar fonamental des del qual posar valor a totes les coses. I d'aquesta forma s'obria pas una nova economia la qual havia de fer front a la següent pregunta: ¿en base a què s'han de valorar les coses? La resposta d'aquesta nova economia, estrictament anglosaxona, fou: en base a la oferta i la demanda ¡Inclús l'or adquiria un valor i un preu: el que li atorgava el mercat!
El nou sancta sanctorum de l'economia ha estat, doncs, la "llei" de la oferta i la demanda. I això vol dir que el valor de les coses ve marcat pel mercat, és a dir, per la "negociació" que sorgeix entre la gent que ven i la gent que compra.
Davant d'aquesta situació, ¿com s'ha de regular l'emissió o creació de diners?

Els avals:
Deia Horaci "tant tens tant vals". En certa mesura l'emissió de diners segueix una mica aquesta lògica. M'explico. Per començar val a dir que els bancs són els únics que poden emetre diners; així està estipulat i acceptat internacionalment. Com ho fan? A través dels préstecs. I en base a què donen préstecs els bancs? A través del que un avala.

Imaginem una multinacional que va al banc i demana un préstec de 150 milions d'euros per fer inversions i altres coses. A més, dóna la casualitat que aquell banc només té en fons propi 100 milions d'euros. Què succeeix?
Primer, per concedir un préstec el banc sempre demana un aval -i més endavant veurem el perquè. És a dir, el banc demana a l'empresa que li mostri alguna cosa de la seva propietat que d'alguna manera es pugui valorar en 150 milions d'euros. Suposem que l'empresa li presenta uns actius valorats, a preu de mercat en aquell dia, per 1.000 milions d'euros, però que l'empresa no se'n vol desprendre i per això recorre al crèdit. Bé doncs, el banc i l'empresa negocien el préstec. L'empresa acaba avalant el préstec amb 200 milions d'euros d'actius i el banc es compromet a fiar-li els 150 milions. El banc acceptar la promesa feta per la multinacional: que li tornarà els diners demanats, més uns interessos, abans d'un període establert, per exemple 10 anys; en cas contrari la multinacional cedirà al banc els 200 milions d'actius avalats.

Ara bé, recordem que el banc no té en metàl·lic aquests 150 milions. Què fa? Truca al banc central, el BCE, per demanar-ho. Però, aquests diners els té el banc central? D'on surten aquests 150 milions d'euros del préstec? Potser del propi mercat?

NO! Quan un banc dóna un préstec aquests diners no surten del mercat o el sistema, sinó que es creen. Vet aquí la gran innovació financera!! Quan el banc central rep una demanda de préstec i l'accepta perquè accepta allò que s'avala, de immediat genera els diners del NO RES. En aquest cas el BCE genera del NO RES 150 milions d'euros, i els passa al banc en qüestió, el qual els entrega a la multinacional.

Així doncs tenim que la multinacional rep 150 milions d'euros sorgits del NO RES, però avalats pels actius que han acceptat els bancs, mentre s'ha compromès a tornar-los en 10 anys i a pagar tant l'EURIBOR (els interesos al BCE) com els interessos que hi carrega al seu banc. En total, ben mirat, igual la multinacional tornarà 185 milions d'euros en 10 anys: 150 de capital emortitzat i 35 d'interessos i costos bancaris.

Bé, doncs, veiem com amb el préstec es creen diners del NO RES, tot i que no pas de forma arbitrària, sinó orientada pels avals acceptats pels bancs. I de què depèn que els bancs acceptin una cosa com a aval o no!? Vet aquí, des del meu parer, la clau de la crisis actual I és que els bancs pauten i valoren la riquesa d'un país posant en circulació els diners que creuen convenients segons les valoracions que ells accepten.

Però un moment! Aquest invent financer de generar diners del NO RES no acaba aquí. Ara comença el quid de la qüestió.

Abans de res tenim que un cop la multinacional rep els 150 milions els injecta en el mercat fent inversions, pegant a treballadors, cobrin costos, etc. Durant forces anys aquests diners corren pel sistema, lubricant-lo, generant riquesa. Però a mesura que la multinacional va tornant capital aquest diner es va esfumant del sistema. Perquè aquesta és la idea en la creació de diner: tot el diner creat del NO RES al cap d'un cert temps ha de desaparèixer en el NO RES per tal d'equilibrar la balança. Mentrestant, els diners que la multinacional paga d'interessos no desapareixen pas, sinó que són utilitzats pel banc a l'hora de pagar les seves inversions, els seus treballadors, les seves fundacions, els seus dividends. És a dir, el retorn de capital desapareix del sistema mentre el pagament dels interessos reincideix en el sistema, nodrint la seva circulació. Per aquesta raó es diu que el diner que sorgeix del préstec és diner virtual: té una duració limitada.

Aquest fet ens porta a preguntar-nos: ¿Així doncs, tot el diner que corre en el sistema avui en dia ha de ser diner virtual? Sí, tot el diner que corre ha estat introduït a través de deute, o sigui, del préstec, i com a tal tard o d'hora ha d'esfumar-se. Tanmateix, la idea és que constantment es vagin generant préstecs i deutes, per tal d'anar reinjectant diner.

Explico tot això perquè la setmana passada es va penjar el següent article http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/el_sistema_solo_se_sostiene_mediante_la_creacion_o_impresion_de_dinero_de_f . Al meu entendre l'article no és del tot cert. El que han fet els bancs en la creació de diner no ha estat pròpiament una estafa, o sigui, la típica PIRAMIDE financera.

És cert que el nostre sistema necessita de crèdit constantment per així emetre constantment diner i restituir el que es destrueix. És més, si vol créixer necessita augmentar el seu deute. I per augmentar el seu deute necessita que les valoracions de les coses augmentin, en fi, necessita que la creació de diner superi a la seva destrucció. Perquè si no es genera prou deute com per fer front al diner que es perd en l'amortització de capital, llavors s'entra en recessió. I Europa, que som tots, va de pet a la recessió a causa de la dèria dels Estats (les institucions públiques que com empreses privades participen també de l'economia) per frenar el deute. Fet que ens porta a preguntar-nos: ¿és aquest el millor remei contra la falta de liquiditat?

Em sembla a mi, en qualsevol cas, que l'autor de l'article confon el diner del capital amb el diner dels interessos, i en aquest sentit no té en compte que la riquesa d'un país no només depèn de la quantitat de moneda que hi ha en circulació, sinó de la capacitat que mostra el sistema per fer circular aquesta moneda.

A partir d'aquesta exposició es poden fer diferents reflexions:

-¿Quin paper hi juguen els avals a l'hora de generar riquesa en un país? ¿Qui imposa el sistema de valors de les coses?

-Els individus que han de tornar gran quantitat de préstecs en relació al que cobren són com forats negres: gran part dels diners que reben els utilitzen per amortitzar els seus préstecs i per tant, els fan desaparèixer del sistema. Quanta més gent d'aquest tipus hi ha en un país més destrucció de diners es produeix en el sistema, és a dir, més es debilita el consum del país.

-¿La mesura que reclama Alemanya de l'estalvi, posar fre als costos, lluitar contra l'alça dels preus (inflació), és una bona mesura o bé, és una conseqüència més de la crisis, un pas més, un estadi nou d'aquesta malaltia?

Jo personalment no faria això. Però en fi, és la meva opinió i no sóc expert. Ara bé, que pel que han demostrat saber els experts,potser qualsevol opinió deixada anar a l'atzar pot tenir més possibilitats d'èxit que el que durant 10 anys aquesta gent porta dient...

Eleccions 2011

El PP ha escombrat al PSOE. ¿Com ho ha fet? Simplement no ha fet res; ha deixat que els socialistes espanyols demostressin per sí mateixos el que saben fer. Potser d'aquí a 4 anys, si això de la democràcia encara dura per aquestes latituds, igual es giren els papers de nou precisament pels mateixos motius. ¿Qui sap?

Sigui como sigui, el Sr. Rajoy ha guanyat de la mateixa manera que ja ho va fer ZP: sense demostrar ser capaç de gaire res, excepte mantenir a ratlla el nucli barroer del PP amb Aznar al cap davant, i aprofitant l'avinentesa d'una situació extraordinària -La crisis.

A Catalunya CiU ha aconseguit el que es proposava en un principi: ser el partit català més votat per veure's legitimat a demanar el concert econòmic a Madrid. Val a dir, que per demanar que no quedi. Però si ens ho mirem bé els dos partits espanyolistes de catalunya, el PSC y PPc, si els ajuntem, es mengen amb patates els "bons" resultats de CiU ¡Junts tenen 25 parlamentaris! Des d'aquesta perspectiva, doncs, resulta evident que la majoria de catalans (gent que viu a Catalunya i pot votar) li és igual el concert econòmic; ja els hi va bé com està muntat el sistema fiscal espanyol. Però CiU intentarà amagar tant com pugui aquesta perspectiva de la realitat; deprimeix massa a ulls de la seva il·lusió. Però els números són els números i aquests indiquen, repeteixo, que la majoria de catalans els hi és igual el concert econòmic. O no tenen encara clar en quin país viuen.

El Sr. Rajoy no s'ha mullat gaire aquestes darreres setmanes; el seu programa és, i tothom ho comenta, molt general i simbòlic; no concreta gairebé res. Però sí que va deixar anar algunes cosetes ja fa un temps enrere. La majoria ja no se'n recorda.

El Sr. Rajoy té molt clara una cosa fonamental i inquietant; a Espanya sobren institucions i organismes públics que arrosseguen uns dèficits brutals. Per exemple, els governs autonòmics. Podeu llegir aquest clar i entenador article al respecte http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/Los_impagos_de_Aadministracioens_Ayuntamientos_corporaciones_locales_ate

Tinc la impressió que hi haurà una retallada brutal en qüestions autonòmiques i provincials arreu de l'estat espanyol. Mirat amb fredor, sembla ser l'última carta que li queda a l'Estat Espanyol per no fer fallida i per tant, la única forma d'evitar que el Sr. Rajoy, escollit alegrament pel poble, sigui substituït a dit per un tecnòcrata, com el Sr. Monti a la "Dolce" Italia.

Amb aquesta dràstica mesura el Sr. Rajoy espera, i amb una mica de sort igual pot, aconseguir un cop d'efecte molt important sobre l'economia espanyola; pot ser una forma molt ràpida d'eliminar una gran part del deute espanyol i reafirmar-se com una economia solvent -Terme que els socialistes, mai a la seva vida, han tingut en el seu diccionari.

Ara bé, ¿on hi pot trobar Rajoy el més grans obstacles per dur a terme aquestes retallades institucionals? Allà a on en principi no domina clarament, o sigui: al País Basc i a Catalunya. Regions on, aparentment, han "guanyat" les forces nacionalistes.

Cal remarcar, però, que Catalunya no té res a fer si PP i PSOE fan un pacte per superar conjuntament la crisis. Tal i com informalment ha demanat el Sr. Rajoy dient que tots els "espanyols" han d'anar a una sense sectarismes. Llavors, com ja he senyalat abans, CiU deixa de ser la força més votada a Catalunya i no té més remei que acatar totes les retallades institucionals que s'exigeixin des de Madrid, o sigui, des del PP-PSOE.

No en va el Sr. Mas, avui, es preguntava cap a on tiraria el PSC: ¿defensaria l'autonomia catalana o seguiria les consignes que li arriben des del PSOE?

A títol propi em sembla que el PSC ja ha traçat la seva direcció desde fa temps i aquesta és, clarament, menys autonomia i més espanyolitat o millor dit, menys Generalitat i més Moncloa. El paradigma d'aquesta direcció és la figura de la Sra. Chacón. Tot i així la patacada socialista ha estat tant bèstia que no tot és, ara mateix, tan clar dins el PSC com fa un mes enrere; l'alcalde de Lleida, per exemple, es desmarca d'aquesta tendència ¿Tindrà prou força dins el partit? De moment, la Sr. Chacon és qui ha sortit escollida en aquestes generals per part del PSC i ella decidirà què fer amb la seva opinió sobre els grans temes d'estat que s'obriran en breu.

En realitat, els socialistes ja fa força temps que varen decidir que Catalunya no fos una nació i es varen aprofitar d'uns complets inexperts en política per dur-ho a terme, ERC. Aquests entusiastes de la política es pensaven, amb gran innocència, que fer política és només defensar uns ideals. Pobrets, encara estan mastegant la dura realitat: ells sols, donant suport a un partit espanyolista, han aconseguit que la generalitat de catalunya fos més feble que mai davant de Madrid. Paradoxes de la vida. Tanmateix, també cal dir que Catalunya, a diferència del que pregonen els polítics nacionalistes, ni comença ni acaba amb la generalitat. Només faltaria.

En fi, quan reflexiono una mica sobre aquests esdeveniments polítics no puc deixar de pensar: A través dels mitjans de comunicació sembla com si Catalunya reclamés al uníson i sense matisos un lideratge fort i propi, o sigui, que "Som una nació" i aquestes històries. I tanmateix, no ha sabut aprofitar a un dels homes que sí ha demostrat sobradament tenir un lideratge extraordinari en aquest sentit, Joan Laporta, sobretot mantenint a ratlla els poders de Madrid. Fet que em porta a preguntar-me: ¿potser en realitat no li ha interessat mai a Catalunya, als ciutadans que viuen a Catalunya, lluitar fins a les últimes conseqüències per una sobirania que té tan bona premsa? I de fet, així ho demostren les mateixes eleccions d'ahir: va guanyar la Moncloa.

En fi, això de la política és una gran distracció: molt de rebombori, molts de gestos, promeses, discursos, fanatismes, etc... I potser al final tot aquest populisme s'acabi amb una intervenció dels qui en "veritat" saben com fer tirar endavant les coses: els tecnòcrates... (Mode ironic off).

Història de la demostració (Epicur III)

El mecanicisme modern ha tret un gran profit de les hipòtesis mecàniques d’Epicur. Einstein mateix reconeix que la seva teoria sobre el moviment brownià fou d’inspiració epicúria.

Tot i la gran agudesa del grec a aquest li faltava allò que ha distingit a la modernitat: l'obsessió per la demostració, això és, el voraç desig de convèncer a tothom, inclús a l’enemig, d’una idea, un relat o una visió de l’existència. D’aquí l’empenta amb la qual el científic modern ha desenvolupat de forma espectacular un complex sistema de demostració en base els experiments, les contrastacions, les hipòtesis, els consensos científics; d’aquí la moderna devoció per la lògica i la matemàtica!

A Epicur, la màxima preocupació del qual consistia en viure sense mals de cap, tot això li resultava soporífer, per no dir vulgar i barroer. Què l’importava a ell el que pensés la majoria de la gent sobre la seva ciència! Qui eren els demés per jutjar com a fals el que ell havia arribat a considerar com a vertader!? Passava olímpicament del rigor i la voluntat de demostració; quin menyspreu que mostra vers la lògica! I és que vivia exempt de l’ambició i la set de grandesa que floreixen vívament del cor d’aquells qui volen sotmetre i seduir a tot el món, mentre la seva indigent intel·ligència no descansa, ni de nit ni de dia, fins que no troba prous evidències, proves i arguments que satisfacin completament als oients.

En aquest sentit, doncs, quant diferent fou Epicur de l’home modern, d’un La Mettrie per exemple, qui exclamava eufòric en el seu famós, l'home màquina: “Quina virtut més encisadora que la sotmetre a tots els esperits mitjançant la raó i la filosofia!”.

D’on li ha vingut a l’home modern aquesta voluntat radical i tirànica per demostrar qualsevol opinió? Sense dubte, del cristianisme.

Des dels seus orígens els cristians han estat d’índole ambiciosa, profundament ambiciosa; recordem com per captar l’atenció de les gents que s’acumulaven a les ciutats de l’antiguitat els predicadors de l’evangeli cridaven per les places públiques: els que busqueu la veritat, en Crist la trobareu; i presentaven al públic crèdul i estupefacte un munt de proves i arguments del tot sui generis, amb una traca final: apel·lar a una fe incondicional vers les promeses fetes per Jesús. Sí, l’home europeu, profundament cristià, porta dos mil anys essent ensinistrat sota aquesta voluntat espiritual d’imposar a tothom una mateixa manera de concebre el món, la vida i a un mateix ¡D’imposar una mateixa veritat i una mateixa expectativa! I el científic modern ha mamat d'aquesta educació espiritualment aclaparadora.

Vegi’s als teòlegs dels s.XII, XIII, XIV, inclús XV, esprement-se el coco per tal d’elaborar enginyosos mètodes de demostració lògica sota la llum d'una única ambició: convertir els moros i els ateus al cristianisme a través de la pura argumentació. En aquest ambient només cal recordar a Ramon Llull, o bé a Raimon Sibiuda, un altre Català! Tanmateix, d’aquests esperpèntics mètodes de demostració lògica es va nodrir la ciència moderna; per exemple tenim a Leibniz, el qual recollí els treballs de Ramon Llull, entre d'altres, tot perfilant les bases del que acabarà essent la lògica contemporània i per tant, de la computació.

Vegi's com la necessitat de demostrar que es respirava en els ambients cristians més importants abans de l'època moderna féu, per exemple, que Galileu no es resignés com es resignà Anaxàgores a l’Atenes democràtica, i desenvolupés el telescopi a qualsevol preu per convèncer, inclús al més ranci i estúpid cardenal de Roma, que la Lluna, en efecte, mostra valls, muntanyes i altres accidentalitats geogràfiques tant típiques aquí a la Terra, per comptes d’una cara etèria, perfecte i immaculada... tal i com li adjudicaven els teòlegs de Roma mentre la consideraven una espècie de santedat natural –Als idiotes se’ls ha de fer callar amb les proves més grolleres, palpables i directes.- Pensava el florentí, conscient que quan els refinaments discursius entren en joc a l’hora de jutjar les opinions sobre les coses, tot es pot tornar molt confús, especialment per les ments més ximples. D’aquesta manera, directa i simple –Apel·lant al que un veu i toca-, Galileu deixava ben clar que la contrastació empírica era la gran arma per demostrar qualsevol hipòtesis o deducció física, inclús al més curt de gambals. D’aquí que l’experimentació, com a sistema de contrastació d’hipòtesis, suposicions i deduccions, comencés a implantar-se arreu d’Europa... I és que no hi ha res més estimat i acceptat entre els homes que allò que sembla tenir èxit.

La ciència moderna, a diferència de l'antiga, neix s'alimenta d’aquesta dèria per demostrar: per buscar sistemes i mètodes més precisos i potents de validar opinions. I l’empirisme, com ja reconegué Sòcrates davant del tribunal que el jutjava, és un dels millors criteris per convèncer a tothom, especialment a la gent amb menys intel·ligència que, semblant als simis, només creu amb allò que toca amb les mans i veu davant dels seus nassos! Segurament serà per això que les grans intel·ligències sempre han manifestat certa reticència, cert menyspreu i distanciament vers les proves empíriques... sempre tant limitades, encara que immediates i persistents! Al seu entendre, cenyir-se a tals evidències els rebaixa al nivell del poble ras, dels mers obrers de ciència. No hi ha dubte que els grans pensadors sempre han preferit discutir dels principis, les idees i les intuïcions intel·lectuals, mentre han tractat els “fets” com material per mantenir distrets i treballant als seus subordinats, als especialistes, en fi, a les ments restringides i limitades pel seu camp de treball. Han estat injustos amb això? Sovint sí; sovint han volgut apartar-se completament dels fets, del món sensible, naufragant en un món estrictament deduït, imaginari, ideal. I cal apreciar, arribats aquí, com rere aquest món abstracte, absolut i ben buit de contingut s’hi amagava molta misantropia, molt d’odi, menyspreu i fàstic vers els homes en general... vers allò que, al cap d'avall, sentien i vivien; així s’aprecia en Kant per exemple.

Ets supersticiós? (Epicur II)

Quan un estudia els pensadors que es senten hereus de les paraules del vell Sòcrates sempre ha de tenir ben present la màxima socràtica, que dicta: només a través de la VERITAT un pot ser capaç d’actuar bé, i de tal manera experimentar una vida feliç i eterna. De fet, ha de tenir present que aquesta màxima ha constituït el fonament tant de la filosofia com de la religió, la ciència o la política occidental dels darrers mil·lennis. I és que la creença que la VERITAT fa lliures i només ella ens permet construir un món millor, més just, menys exposat a les crisis, als dolors, a les penúries, al violent atzar de les circumstàncies, resulta ser el més gran prejudici occidental... I potser també la més gran mentida.

En el pensament d’Epicur hi trobem totes les peculiaritats socràtiques que es deriven de dita màxima. Ara bé, què és el que fa de la ciència d’Epicur una ciència especial i singular? El seu mecanicisme atòmic, es a dir, la ferotge voluntat de reduir tot allò experimentat a un relat basat en àtoms (partícules indivisibles), i al moviment causal i perfectament determinat que suposadament es produiria entre tals entitats abstractes e imaginàries. Amb quanta força culpiren el cor del jove Epicur aquelles arrogants paraules de Demòcrit "res existeix excepte átoms i espai buit; tot el demés són opinions"!!

Epicur deixa ben clara la seva herència socràtica quan postula que la ignorància és la gran causa del dolor que experimentem els homes. Per tant, el millor remei per gaudir d’una vida plena i feliç seria conèixer el perquè de les coses que ens succeeixen, sense caure en la debilitat de conformar-nos en explicacions supersticioses dels fets. “Ni banquets ni festes permanents proporcionen la felicitat, sinó el sobri càlcul que investiga les causes de tota elecció o refús i extirpa les falses opinions de les quals procedeix la gran pertorbació que s’apodera de l’ànim de la pobra gent”.

Ara bé, a criteri del grec no fa falta conèixer de forma precisa i detallada com es produeix un llampec, per exemple; per una vida feliç ens serveix suposar, només, que aquest fenomen atmosfèric lluny de ser causat per un Déu (Zeus) que viu a les altures i actua capritxosament contra els homes segons el que facin aquests sobre la Terra pot ser degut a certa rarefacció dels núvols, els àtoms dels quals al xocar entre sí desprenen uns altres àtoms, brillants i subtils, que a la vegada xoquen amb els àtoms de l’aire causant el seu característic i impactant soroll. Tant els brillants àtoms de llum com les pertorbacions de l’aire (el so) arribarien fins a pertorbar als àtoms que conformen ja els nostres ulls ja les nostres orelles; i la vibració dels àtoms dels nostres òrgans faria vibrar la nostra ment, la qual no és res més, postula el grec, que un organisme configurat també per àtoms especials i summament subtils capaços de conformar la nostra "visió" de la realitat; per exemple la visió que tenim del llampec.

Què entén Epicur per supersticions? La postura que pren Epicur al respecte fou crucial pel desenvolupament de la ciència moderna. I cal apuntar, perquè això no es sol explicar gens ni mica, que la diferència entre una explicació supersticiosa dels fets a una que no ho és no radica pas en l’ús de mites o metàfores; Epicur, per exemple, reconeix que els Àtoms són elements donats per la imaginació, o sigui, són mites o metàfores explicatives dels fets que, tanmateix, no es poden experimentar directament –Newton també ho entenia en aquest sentit.

Cal entendre, llavors, que una opinió supersticiosa dels fets és un relat dels fets que sempre es fonamenta sobre els mèrits o les culpes dels homes; o en altres paraules: considera que tot allò que succeeix depèn en secret i d’alguna manera dels nostres actes, de la nostra voluntat, i no pas de la pròpia lògica dels esdeveniments. Sovint l’home supersticiós viu convençut que el món es doblega davant del que ell vol i desitja. I per què? En el fons l’home supersticiós creu que pel sol fet de desitjar alguna cosa es condiciona allò que ha de succeir; en aquest sentit, els rituals o hàbits supersticiosos no semblen ser gaire cosa més que mecanismes per fixar i incentivar precisament aquest “desitjar”. Vet aquí el seu poder! Perquè en la superstició no hi ha res més important que el “desitjar” –Mentre es desitja sempre es té fe que sigui possible que es doni allò que es vol que succeeixi.

Exemples. Una ment supersticiosa defensarà que si algú es porta “malament” llavors resulta natural i just que li caigui un llamp al cap com a càstig –Tothom té (o ha de tenir) el que es mereix- Vindria a predicar una ment supersticiosa, mentre no pot evitar autoproclamar-se per la cara com a legislador i jutge del comportament dels homes... inclús del mòn sencer. Una ment supersticiosa també defensarà que qui vulgui tenir sort a la loteria, per exemple, ha d’escriure “vull que em toqui la loteria” en un paper un cop es compra un número de loteria, i amagar-lo en un lloc secret; en aquest cas el supersticiós relaciona el fet d’escriure en un paper el que un vol amb tantes ganes amb la possibilitat que toquin els números que precisament s’ha comprat; com si el món atengués als seus desitjos més amagats! En fi, qui vulgui estudiar una de les més recents supersticions generades per la sub-cultura actual, i promocionada especialment per les dones, només cal que s’agafi tot un best-seller anomenat “El Secret”. Ben al contrari és el famós llibre de Ciceró titulat “Sobre el Destí”.

En aquest sentit, doncs, la gran aportació espiritual d’Epicur a la cultura humana ha estat establir una clara diferència entre el que els homes fan, volen i esperen, i el que apreciem que succeeix en el món. Epicur ensenya que els esdeveniments del món segueixen una pròpia lògica, que no té res a veure amb els mèrits, les culpes o la voluntat humana. Els diluvis, les sequeres, les plagues, les crisis, etc no són pas causats per un suposat mal comportament dels homes, tal i com creuen totes les ments supersticioses mentre pregonen una ètica supersticiosa per tal de fer front a tant grans infortunis, sinó per causes naturals que poden ser ben determinades i compreses.

La importància d’aquesta contribució d’Epicur en el desenvolupament de la cultura es pot apreciar en aquest breu fragment de Descartes, pare de la ciència moderna: “D’on sorgeixen, doncs, els meus errors? Sorgeixen del fet que la meva voluntat, essent molt més àmplia i extensa que la meva comprensió, no es conté dins els mateixos límits, sinó que s’estén també cap a les coses que no entenc; i, no en va, s’extravia amb gran facilitat escollint allò fals per comptes d’allò vertader”.

Ara bé, arribar a formar un tipus d'home capaç de subjugar i sotmetre els seus desitjos i esperances més voraços i violents sota els designis de la seva capacitat de comprensió i determinació ha requerit d'una llarga i duraríssima disciplina espiritual. De fet, això només ha estat possible a occident i durant un període "força" breu de la història de la humanitat (els darrers 500 anys).

Per forjar soldats i guerrers del coneixement (científics) ha estat necessari una formació de l'esperit cruel i espartana... I quantes victòries i satisfaccions ens ha proporcionat aquesta mena de formació!!!

El Déu dels jardins (Epicur I)

Fou Epicur un místic? Aquell esperit solitari i afable es recollia al voltant d’un selecte grup d’amics en el jardinet de casa seva; avorria la cosa pública: la gentusa i els seus espectacles populars –Veia inclús als “grans” homes del moment, així els polítics i governants, com servidors i aduladors de la massa.

Fou també deixeble de Sòcrates: entenia la ciència com una recerca de la felicitat, la qual definia negativament com “l’absència de dolor, d’alteració o qualsevol mena de consternació”.

Menyspreà cruelment a Plató, a qui arribà a anomenà “dionysiokolates”, això és: pallasso de la púrria i adulador de tirans; i qui pot provar que no mentia!? Els diàlegs platònics no semblen ser res més que una forma d’espectacle i atontament intel·lectual, talment una obra de teatre; el seu interès i valor consisteix en captar l’atenció de la gent, en especial del poble semicultivat. D’altra banda, el posat grandiloqüent que mostrava Plató en públic, les seves refinades vestimentes, i tot plegat combinat amb els seus codis secrets i altres pensaments esotèrics (aquells que reservava per una minoria que es congratulava de privilegiada), no servien més que per acaparar l’atenció de tirans i oligarques, els quals solien donar cova a la massa per aprofitar-se’n; aquí hi tenim al “gran” Dionís de Siracusa.

Però, què pensava amb sinceritat Plató? Què sentia i desitjava? Sabem que considerà una gran ximpleria escriure i divulgar allò que un realment pensa: -“Hom s’exposa a que les ments més brutes, els imbècils, empastifin i adulterin la seva doctrina”- Confessa poc abans de morir... i potser per pròpia experiència. També sabem per Diógenes Laerci que estimava les obres de Aristòfenes, el comediògraf que escrigué Lisisitrata –Un reconegut antisocràtic. No dóna teca per pensar això!? Però és més. Quan Sòcrates llegí un dels primers diàlegs del jove Plató es burlà de les mentides i ficcions que havia posat en boca seva; el mestre no es reconeixia en elles, i això que en teoria n’era el protagonista. Serà tota la filosofia platònica que ens ha arribat una espècie de farsa, de circ, de tragicomèdia intel·lectual per a distracció i passatemps del poble semicultivat i els seus tirans? Així ho considerava, insisteixo, Epicur; i se’n burlava amb acidesa.

Per què filosofa Epicur? Busca la veritat per tal d’eradicar el dolor, la desgràcia, en fi, qualsevol forma de degeneració i misèria, com li ensenyà a fer el seu mestre. Però difereix completament de Sòcrates en un punt crucial: que la veritat no resideix en un altre món, més enllà de la vida terrenal.

Cal destacar que Epicur és el primer de combatre ferotgement la idea que, arrel de Sòcrates, va prenent cada vegada més cos a Grècia: que la vida terrenal és un transit cap a una altra vida, la qual passarà comptes sobre la primera. La denuncia que féu Nietzsche contra Sòcrates-Plató -de posar la llavor al que posteriorment es coneixerà com a cristianisme- està sòlidament fonamentat en els textos que ens han arribat.

Una de les obsessions d’Epicur, doncs, és fer veure als pobres desgraciats que creuen en el Més Enllà i en la idea que els seus actes sobre la Terra seran llavors jutjats per tota l’eternitat, que viuen aterrats per mentides... per relats falsos que només els inciten a desitjos vans i dolorosos. Pregona que no cal témer a la mort, bàsicament, perquè la imatge de la mort, com a desaparició de la meva persona, no existeix, sinó com a relat i ficció –En realitat no morim, és a dir, no som i de cop desapareixem, ja sigui per anar al No-res o a un altre món, sinó que el moviment dels àtoms que per atzar han arribat a conformar el nostre cos es van dissolent, de nou, en l’entorn –Explica el grec, mentre ens pinta amb una sobrietat i indiferència magistral el quadre de l’existència com un mar immens, sense horitzons ni profunditats, dominat per un perpetu i calmat onatge a través del capritx del qual emergeixen i es dissolen totes les infinites formes vives possibles.

Epicur ens planteja contemplar el fluir constant de l’existència amb total dolçor, sense desitjos, esperances ni neguits, com qui gaudeix d’una assoleiada tarda d’Octubre: sense recordar el passat, sense somiar en el futur... saborejant el present.

Així doncs, fou Epicur un místic? Buscava la impertorbabilitat absoluta, com tots els místics, però la seva recerca no s’embarcava cap a un altre món imaginari, interior o extrasensual, sinó cap els sentits corporals... cap el fluir de l'existència.